Escrites tant per homes com per dones, moltes són, avui dia, les novel·les “ximples” que podem trobar en qualsevol llibreria. Però, qui s’atreviria a avergonyir als escriptors que, segurament amb bona voluntat, les van concebre o als editors que van creure que mereixien ser publicades? A George Eliot, per descomptat, no li va tremolar la mà en el seu moment quan va escriure aquest deliciós pamflet que els hi presentem, un text d’agitació literària que arremetia amb ironia contra aquestes col·legues de professió obstinades a escriure literatura de baixa volada sobre els drames de l’alta societat; un munt de novel·les ensucrades i superficials, o directament ximples com diu l’autora, que, sense voler-ho, contribuïen a entelar encara més el paper de la dona al món de la cultura. Per això, amb la pretensió de marcar distàncies, entre altres raons, Eliot va triar un pseudònim masculí; per no ser associada mai a l’afectació, la grandiloqüència i la cursileria de les silly novels escrites durant la segona meitat del segle XIX. L’obra de la pròpia Eliot, en canvi, lliure de qualsevol lligam de gènere, va ser justament admirada per col·legues com Emily Dickinson i Virginia Wolf, però també per molts escriptors de l’altre sexe des d’E. M. Forster a Martin Amis.

Com bé apunta la prologuista Gabriela Bustelo, aquest és un assaig “rabiosamente moderno”, que comença com una agosarada diatriba per desvetllar-se ben aviat com un petit tractat estètic que desborda amor per la literatura pels quatre costats; un text crític robust, malgrat la seva brevetat, que busca alliberar a la novel·la de tòpics de saló i paràfrasis innecessàries, de metàfores cridaneres i trillades i, sobretot, d’aquest presumpte enginy “subrayado en lápiz dos y tres veces”, capaç de provocar l’entusiasme en lectors poc avesats. Sorprèn que, amb aquest esperit destraler, Eliot fos capaç de comentar un munt de novel·les avui oblidades que les seves tendències omnívores li van portar a llegir amb atenció, malgrat que ja sabia que no hi trobaria petroli. El brillant comentari de text aviat es converteix en un divertit joc de dissecció d’un munt de cadàvers literaris que Eliot classifica escrupolosament. Així, distingeix entre novel·les “d’ardit i confecció” -és a dir, “artefactes” literaris planejats per impressionar al lector, en els quals abunda la comparació predictible i l’acumulació de tòpics- i novel·les de gènere “oracular”; o sigui aquelles que exposen les teories filosòfiques, morals o religioses de la pròpia autora amb més aviat poc dissimul. Llegit avui, aquest exquisit opuscle d’Eliot es revela com una exigent defensa de la literatura de qualitat, un recordatori que l’ofici d’escriptor, malgrat la seva aparent accessibilitat, serà sempre un autèntic parnàs.