Hem d’admetre-ho, encara que ens dolgui: “La palabra heredada” és la crònica d’un món desaparegut. Una Arcàdia en la qual els pares –els pares de la pròpia Eudora– tenen com a missió principal fascinar i instruir, en lloc d’adoctrinar o “preparar” per a la vida futura. Un Paradís en el qual els primers amors són estrictament literaris i la lectura és pràcticament una experiència eròtica. Els llibres –començant pel tacte de les cobertes, l’olor de la impressió i el seu pes– són descrits com a meravelles que semblen brollar de la naturalesa. La mare de l’escriptora es submergeix en la lectura de Charles Dickens “amb el mateix ànim que li hauria embargat si hagués fugit amb ell”. Però no s’alarmin, potser el tràfec modern i la confusió contemporània, entre d’altres coses, ens hagi expulsat definitivament del Paradís, però podem recuperar-lo –encara que sigui per un instant– gràcies a aquest meravellós llibre de memòries que Welty va escriure amb 75 anys i que recull tres conferències que l’autora va impartir a la universitat d’Harvard.
No és d’estranyar que al 1984, quan es va publicar, aquest breu llibre es transformés en un autèntic best-seller, malgrat que no hi ha aquí espai per a xafarderies ni ajustos de comptes. Són aquestes, en realitat, unes memòries d’iniciació, solars i cristal·lines, més sensorials que intel·lectuals, plenes de records d’infància, un àlbum de fotos familiar –així ho testifiquen les belles fotografies que acompanyen aquesta edició– que evoquen un món en el qual l’alfabet “es venerava com la pedra angular del coneixement”.
Pocs llibres de memòries hi ha més discrets i elegants que aquest; i, no obstant això, serà difícil que trobin algun altre més íntim o sincer. Potser l’ànsia secreta que va empènyer a Welty a l’escriptura –romandre a certa distància, el més lluny posible; convertir-se, si pot ser, en invisible; acceptar el veritable “poder” de l’escriptor– sigui la raó de que aquest llibre es concebi en realitat –més que com un retrat de l’escola realista– com un llenç, pràcticament impressionista, en el qual se’ns mostra el paisatge de la infància meridional de la seva autora.
Magníficament traduït per Miguel Martínez-Lage –no es perdin el bell pròleg de l’editor en el qual es narra la trobada amb el desaparegut traductor que faria néixer aquest llibre–, “La palabra heredada” ens parla precisament del pòsit que va deixar tota aquesta herència familiar, abans de llançar-se al viatge cap al desconegut; és a dir, a l’experiència literària. No hi ha dubte que, en aquests temps de soroll i fúria, el missatge de Welty resulta més que mai commovedor: enmig del garbull de la vida va saber trobar una miraculosa línia clara, la de la seva veu literària.
Enric Ros