De cop, hi ha llibres que reapareixen, que havien estat molt de temps fora de la circulació i que tornen a aparèixer damunt les taules de novetats de les llibreries. En general, aquesta recuperació sobtada es produeix per dues raons. Per una de desgraciada, la mort de l’autor; i per una d’afortunada, perquè se li ha concedit el Premi Nobel. Però hi ha una tercera raó: que, com en aquest cas, se’n faci una pel·lícula, la d’Isabel Coixet, que tingui èxit i que s’aprofiti l’avinentesa per reeditar-lo.

La llibreria (The Bookshop), la va escriure Penelope Fitzgerald ara fa quaranta anys, el 1978, i l’editorial madrilenya Impedimenta ha tingut la bona pensada d’encarregar a en Jaume C. Pons Alorda que la traduís, amb la seva cura i bon fer habitual, i l’ha publicada en català. Ho ha fet en un d’aquells preciosos volums seus, que criden l’atenció per la seva estètica però que ofereixen el millor d’ells mateixos en el seu interior, en el goig literari que ens brinden; en les noves vides que ens conviden a compartir.

Podríem, per descomptat, assenyalar que l’autora converteix el seu llibre en un cant o en una declaració d’amor als llibres, a la literatura i a les llibreries, però això seria no tan sols remarcar una evidència, sinó que seria, sobretot, dir poc, molt poc. Seria fer-li un flac favor: sovint, les declaracions d’amor són tan inflamades, tan extremades que o bé només tenen un efecte efímer o bé es queden en simples intencions, en joc d’encenalls; són tan impactants com futils.

Per fortuna, La llibreria és, per damunt de tot, un cant no tant —o no només— als llibres sinó a la vida, a assaborir l’existència, el valor de cada dia, de cada moment; i, encara més, a deixar-se dur pel cor, a seguir els impulsos que ens provenen del més interior de nosaltres mateixos. Un convit a fer allò que creguem que hem de fer, a cercar la nostra realització personal allí on pensem que l’hem de trobar; a saltar-nos totes les barreres i oposicions, a creuar el riu pel bell mig, si no hi ha ponts que ens hi ajudin; a convertir els nostres braços i les nostres cames en tota la enginyeria que ens faci falta per bastir amb solidesa els fonaments de l’arquitectura dels nostres somnis.

Amb el convenciment que, acabem sortint-nos-en o no, que, s’acabin o no imposant les condicions adverses, que ens acabin vencent o no les convencions i obligacions del món i de la societat, sempre haurem sortit guanyant; sempre haurem donat raó i sentit a la nostra vida. Perquè renunciar és perdre d’avançada; atrevir-se, guanyar —i el que més important, guanyar-se el respecte d’un mateix. Perquè, com assenyalava Konstandinos Kavafis, és el camí i no pas acabar arribant al destí el que ens duu lluny, el que ens converteix en el que som, el que en forma i conforma, el que ens defineix i ens justifica..

És per això que si volem —a través d’una literatura senzilla, natural i directa, que sap que menys és més i que la pirotècnia i l’artifici verbal són armes de destrucció cultural massiva— saber com la Florence Green, una dona que “tenia molt bon cor, […] [i] això no és gaire útil quan es tracta de sobreviure”, una dona “petitona, esprimatxada i nerviüda, una mica insignificant si la veies venir de cara, i totalment insignificant si la veies anar d’esquena” lluita pels seus somnis i il·lumina amb el seu vigor la foscor de la immobilitat d’un món que es nega a ell mateix, només hem de llegir aquest llibre que ens convida, alhora, a (re)viure la seva vida i a viure, amb tota intensitat, la nostra.