Si malament no recordam, Penelope Lively és autora d’una versió de l’Enèida per a infants o joves llegida ja fa molt de temps. Reconeixem no haver llegit res més d’ella. Res, certament, de la seva obra per a adults. Ara ens arriba un curiós imolt entretingut llibre sobre la seva gran afecció essencial (a banda, confessa l’autora, de l’escriptura i dela lectura): la jardineria. El llibre es titula Vida en el jardín, i el presenta com sempre magníficament Impedimenta. Vet aquí, doncs, un llibre sobre jardins i sobre flors i sobre molts d’altres aspectes diversos que, a través d’una pràctica aparentmentaliena a la literatura, pot contemplar qui es dedica bé a fer solcs en un jardí extens bé simplement a gratar la terra que cap dins un cos- siol del terrat de casa per sembrar-hi, esperançat, una cabeça de tulipa. Però, Vida en el jardín també és un llibre sobre llibres, que no pot ser obviat pels lectors. És un text sobre escriptors jardiners (escriptores!) i sobre jardiners escriptors, i sobre comentaristes de jardins. La nòmina d’autors i d’autores que s’hi mencionen és extensa i diversa: de Beatrix Potter a Virginia Woolf, d’Edith Wharton a Rud yard Ripling, de Daphne du Maurier a Karel Capeck, de Shakespeare a John Wyndham, el d’El dia dels trífids. Interessantíssim!

D’entrada, un advertiment: Vida en el jardín és un llibre essencialment british. Caurà de les mans dels anglòfobs. Els anglòfils, entre els que ens comptam, el llegiran amb un mig somriure de complicitat. Sí: la jardineria és quelcom propi de la cultura britànica. L’autora no fa rebuig en cap moment, sinó tot el contrari, de l’hort-jardí mediterrani ni del jardí italianitzant ni del jardí francès neoclàssic, equilibrat geomètric… Però, argumenta la dominància de la jardineria en el substrat cultural britànic.

Gràcies a Vida en el jardín comprendrem un poc millor que els jardins poden ser l’escenari d’una novel.la o la metàfora d’una vida. Un jardí, en un text literari, pot significar el caràcter d’un personatge o pot fer entenedora la seva evolució. Eljardí és un mite bàsic (l’Edén, el Paradís), patrimoni fonamental (sigui el petit hort de subssistència en la llar medieval sigui el jardí d’ostentació de la classe alta). Al text de Lively s’hi explica el debat intel.lectual que decantà el que és bell del que és pintoresc o del que és sublim (segle XVIII), el notable fenòmen de la sobrevaloració econòmica deles tulipes holandeses en el segle XVII, la importància de les varietats de roses, els beneficis físics i mentals, reals, dela jardineria, i com aquesta activitat permet una millor atenció i una millor percepció. Al llibre de Lively s’hi comenten tant tractats de jardineria com El jardí secret o El jardí de la mitjanit, clàssics de la literatura infantil britànica ressnyats aquí al seu moment. El per què dels nenúfars de Monet. La mania dels homes amb els talla-gespa.

Colors (pintors jardiners o els pintors que, sense ser-ho, exposaren flors i jardins en els seus quadres: Monet, Munch, Klee, Renoir…), flors, pasteres, dimensions, combinacions florals, dissenys de bardisses, novetats botàniques que arribaren d’altres llocs com la Xina, Mèxic, Tasmània o Japó… Cucs de terra, fongs, erugues, plagues, eures, ortigues, pales, tisores, rastrells, adobs… El jardí, diu Lively, permet véncer el temps, recordar experiències, tenir expectatives de futur: què en sortirà d’aquest bulb? Permet assabentar-se del pas de les estacions. Sentir la companyia simbiòtica d’un aucelló, per ventura un ropit, mentre que hi treballam. Confiar en l’explosió inevitable dels colors. Un jardí, diu l’autora, «mai no és només ara». Permet sotmetre el temps.

Miquel Rayó