L’editorial Impedimenta fa un nou cim en la seva –cada cop més– llarga trajectòria a la recerca de l’elegància llibresca, amb la publicació d’aquest breu text, una delícia que, sota l’aparença d’un llibre d’etiqueta a la moda, amaga bona part de l’esperit estètic i literari de l’obra de Honoré de Balzac.
Concebut gairebé com una paròdia dels tractats restablerts per la Il·lustració, aquest “Tractat de la vida elegant” –en realitat un libel o un opuscle, amb el qual Balzac encapçala la seva sèrie de llibres anomenada “Patologia de la vida social”, en el si del seu inabastable projecte de “La Comèdia Humana”– és una joia que es llegeix amb voracitat, i es rellegeix per pur plaer. Amb la seva publicació –en una excel·lent traducció oportunament anotada de Lluís Maria Todó, i il·lustrada per dibuixants anglesos– l’editorial corona una trajectòria impecablement elegant que, sens dubte, hagués pogut ser lloada per aquest fill de camperols que, a força de geni i tenacitat, va aconseguir freqüentar els salons de París.
De fet, no s’ha de veure aquí l’obra d’un oportunista o un “trepa” satisfet d’haver estat admès per fi en el club –Balzac considerava, amb seny, que els salons pertanyien a aquells que porten l’elegància a la sang, com les fragates pertanyen als qui porten el mar a la sang– sinó d’un home convençut que l’elegància és una qüestió sobretot moral. Aquest llibre s’insereix sense problemes en la seva vasta producció, alternant agosaradament amb la seva producció novel·lística a la recerca del “hipertext total” amb el qual el seu autor va somiar fer-li la competència al registre civil.
La seva voluntat no és una altra que la d’aplicar-se amb rotunditat a allò “infraordinari” –com diria Perec– per accedir així a allò més essencial. La seva aparentment banal exegesi del món “fashionable” és concebuda sempre com un acte suprem de civilització, com una superació d’allò més prosaic, a la recerca de l’ascesi moral i, perquè no, també estètica. I, no obstant això, el “Tractat” és molt més que una mena de guia per a aspirants a “aristòcrates de l’esperit”. El seu caràcter irònic, que parodia amb gràcia l’estil didàctic, expositiu, aparentment objectiu del tractat científic o literari, la seva voluntat de convertir els seus enginyosos aforismes en purs “dogmes”, ens adverteix de les intencions entremaliades de Balzac: aquest llibret és, alhora, una defensa i una exhortació de l’home modern, l’home “que no fa res” segons l’encertada definició de l’autor, una hagiografia del dandi i una vituperació, un document i també una falsa ficció –com testifica la fictícia trobada amb Beau Brummell, el príncep de l’elegància convertit tristament en patètica figura, un cop caigut en desgràcia–, un cop a l’esquena que es torna embranzida a l’”homo ludens”, pagat de si mateix, concebut com una humorada genial.
POr Enric Ros