De la narradora d’aquesta febril història amb prou feines se’ns dóna cap detall, excepte un parell d’instantànies en un mirall ovalat. De l’ós, en canvi, sabem que és un mascle ja madur però irresistible que ha enamorat a Lou i segurament a la seva antiga propietària, que manté també una amistat amb una anciana índia i una infinitat d’informació d’ordre taxonòmic que deliciosament va caient a les mans de Lou en la forma de notes manuscrites que volen d’entre les pàgines dels llibres de la biblioteca.

Seguint, amb intel·ligent ironia, el viatge dels romàntics de principis del segle XIX al salvatge, Lou triga sorprenentment poc a despullar-se dels seus hàbits burgesos, i ho fa portant al límit el més burgès d’ells: el sentiment amorós. L’objecte de la seva passió és certament un ós, en l’espès pelatge del qual enfonsa els peus per escalfar-los les nits més fredes enfront de la xemeneia de la casa victoriana en la qual sonen ressons de Lord Byron i del dandi George Bryan Beau Brummelle, que va acabar boig. Però ni Oso és cap felpudo ni Lou és una boja, i entre tots dos van descobrint la manera en què una dona i una bèstia poden amar-se, desoint les advertències del risc que ambdós corren: l’ós ser mort a mans dels homes, la dona ser devorada per l’ós.

Oso planteja una magistral lliçó del que podríem anomenar suspens eròtic, on el lector, avisat del contingut sexual del llibre, no pot deixar de preguntar-se com es realitzarà la trobada entre la dona i la bèstia i com acabarà aquesta història. Una sensació de perill acompanya veritablement tota la lectura, i el riure nerviós que produeix de seguida es revela vergonya de la pròpia morbositat.

Marian Engel ofereix en aquest llibre la seva pròpia versió del Romanticisme amb un sarcasme brillant i alhora humil. Perquè, hi ha alguna cosa més irrisòria que l’ideal romàntic de la trobada amb un mateix a través del retorn a la vida salvatge? Però ocorre que aquí la vida salvatge no es representa en un paisatge borrascós, contemplat per un cavaller amb les mans enllaçades a l’esquena, sinó en una dona temerària que després d’haver descobert la fondària del plaer animal bé pot sacrificar l’amor humà.

Ada