cabecera 1080x140

Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2008 (Grupo Contexto)

«La edad de la piel» — VilaWeb — 20 de enero de 2024

Vaig acabar l’any i l’he començat endinsada en llibres i entre ells, immersa en els de Dubravka Ugrešić, l’escriptora europea en serbo-croat que no va deixar d’escriure en aquesta llengua arran de la guerra de Iugoslàvia, “la passada guerra” que ara en diuen per aquelles terres que no poden esmentar el nom de l’antic país, la del 1991-1995, que va significar la partició de l’idioma, una guerra a què aquesta singular autora es va oposar de bon començament, contrària als nacionalismes ètnics i a la desaparició de Iugoslàvia, ensumant-se una Croàcia postcomunista tan corrupta i extremo-dretana com efectivament és, una actitud que li va valdre la crema dels seus llibres i atacs als mitjans, juntament amb quatre escriptores més, les “cinc bruixes” els van dir. Ugrešić se’n va anar i durant trenta anys va rodar pel món amb els seus llibres i cursos, congressos i conferències. És traduïda a trenta idiomes, no pas al nostre.

Va morir a Amsterdam, on havia fet la seva segona casa, fa deu mesos, el 17 de març de l’any passat, d’un càncer confortat per l’eutanàsia, a setanta-tres anys. Aquest article és dedicat a la seva memòria, com un crit: que algú ens la tradueixi! Tot el que ens diu aquesta dona que maneja amb soltesa i coneixement a fons un gavadal de referències culturals i polítiques, observadora fina de “la cultura del consens” del present capitalista occidental ara transvasada a les societats postcomunistes, paròdica i humorista implacable, trobo que ens falta de llegir i pensar en aquests temps “dominats per la còpia”. Ugrešić no n’és cap ni gens, una còpia, més aviat ajuda a reconèixer-les.

L’últim llibre que m’he empassat a glop és Doba kože (“L’edat de la pell”), del 2019, que si no n’hi ha cap altre en premsa és també el seu darrer. L’he llegit en la versió espanyola de l’editorial Impedimenta, que els publica tots, en una aposta per Ugrešić i els seus lectors. Doba kože és una col·lecció d’assaigs escrits entre el 2014 i el 2018, i d’aquest últim any és el que tanca el volum: “L’arqueologia de la resistència!”, d’on trec el títol d’aquest text. Ugrešić hi contraposa l’exposició revisionista del passat iugoslau que cal eliminar de totes totes, a Zagreb, “Arqueologia de la resistència: descobrint col·leccions d’oposició cultural en la Croàcia socialista”, amb la pàgina web del Museu de la Resistència (Verzetsmuseum) a Amsterdam, que rep el visitant amb una pregunta inequívoca en diversos idiomes que com fa l’autora escric en lletres capitals: “L’Alemanya nazi ha ocupat els Països Baixos. Què faràs tu?” Hi ha tres possibilitats, tres tecles que el visitant pot prémer: ADAPTAR-ME. COL·LABORAR. RESISTIR. Per impuls, ella, el 1991, a la Iugoslàvia que es començava a trencar, va pitjar “Resistir”. Vint-i-cinc anys després, vistes les coses allà i aquí, Dubravka Ugrešić conclou (p. 257): “Aquestes tres tecles, ADAPTAR-ME, COL·LABORAR i RESISTIR, determinen la cultura en què vivim, la cultura política, literària, artística, educativa, comunicativa, la cultura quotidiana, i també determinen com serà la cultura de demà, el demà entès literalment.”

L’admiració per Dubravka Ugrešić em ve per la capacitat de fer connexions clarividents –tots els seus llibres, novel·les, contes, assaigs en són farcits–, la seva veu des del principi, una veu esmolada a l’exili amb una mixtura d’autobiografia, vagareig per ciutats i paisatges, contes populars romanís, una ventrilòquia espaterrant, tendresa i ràbia, invenció i alta fantasia, atenció intel·ligent als detalls de la vida quotidiana i als embats de la literatura, al·lusions a escriptors de l’Europa oriental i russos avantguardistes marginats o poc coneguts fora de la seva llengua i ara fins en les seves pròpies, divulgant unes experiències col·lectives que, en la seva resistència, rescata del buit prescrit per la desaparició de Iugoslàvia i el paisatge fantasmagòric que n’ha quedat. Es va negar a oblidar. L’únic país que li va quedar, deia, era la literatura. També aquesta passa mals moments. Tradueixo l’inici d’aquest llibre, a partir de l’excel·lent versió de Luisa Fernanda Garrido i Tihomir Pištelek de l’expressió directa de Dubravka Ugrešić i el seu respecte pel lector seriós: “Sempre m’encenc quan sento aquesta rebregada (i alhora ambiciosa) frase: ‘La vida escriu novel·les’. Perquè quedi clar: si la vida escrivís novel·les, la literatura no existiria. Tal vegada la literatura és a punt d’exhalar l’últim sospir, però la seva feblesa generalitzada no es deu pas a la victòria històrica de la vida sobre la literatura, sinó a l’autodestrucció literària a què es van aplicar amb devoció els mateixos participants en el procés literari: editorials afamades de diners, editors mandrosos, crítics subornables, lectors poc ambiciosos i autors sense talent assedegats de fama.” La cosa està que bufa i el poble està que trina. Adaptar-me. Col·laborar. Resistir. Quina tecla prems?

—Mercè Ibarz