Els dibuixants Catherine Meurisse i Pep Brocal revisen amb humor la vigència dels clàssics del pensament universal en els còmics ‘Humana, massa humana’ i ‘Llibre de les bèsties’.
Un Albert Camus esclafat per la pedra de Sísif; Aristòtil creant logotips per a marques en un pitch empresarial; Ulisses teixint una manta mentre espera el retorn d’una empoderada Penèlope; Kant entretenint la seva monotonia diària en un karaoke; una sèrie de Netflix projectada dins la caverna de Plató; Don Joan adaptant-se al món de les aplicacions de mòbil… Aquests són només alguns dels personatges i situacions que desfilen per Humana, massa humana (Editorial Finestres), el darrer llibre publicat a casa nostra de la dibuixant francesa Catherine Meurisse, que recopila les historietes que publica mensualment a la revista Pilosophie Magazine.
Caracteritzada per un traç expressiu, dinàmic i espontani —ella mateixa assumeix el seu deute amb l’estil de Claire Bretécher, pionera a abordar el feminisme des de l’humor gràfic—, Catherine Meurisse es va donar a conèixer entre nosaltres amb La levedad, l’impressionant testimoni com a supervivent de la massacre de la revista Charlie Hebdo —on va col·laborar durant dotze anys—, de la qual es va salvar gràcies a un despertador que no va sonar. Aquesta perspectiva autobiogràfica també és present a les novel·les gràfiques Los grandes espacios, sobre la seva infantesa al camp, i La jove i el mar (publicada en català per Finestres), sobre la seva estada en una residència per a artistes al Japó.
A més de ser historietista, caricaturista i il·lustradora infantil, Meurisse és llicenciada en Llengües Modernes i Història de l’Art; el seu bagatge literari i artístic ha tingut reflex en llibres com La comedia literaria —un repàs satíric a la crème de la crème de les lletres franceses de tots els temps— i Le pont des arts, on revisa amb esperit lúdic les relacions d’amistat entre pintors i escriptors. Dues obres que es poden emparentar amb aquelles on autors com Tom Gauld, Max o Posy Simmonds —flamant Gran Premi del Festival d’Angulema— han fet la volta al món de la literatura de manera hilarant.
A Humana, massa humana, l’autora francesa aplica aquest mateix filtre paròdic i irreverent a la filosofia i a alguns dels grans mites de la mitologia clàssica. Si els Monty Python —en un inoblidable esquetx televisiu— van especular sobre un partit de futbol entre filòsofs grecs i filòsofs alemanys, Meurisse convoca ara un dream team format per Jean-Paul Sartre, Thoreau, Hannah Arendt, Schopenhauer, Simone de Beauvoir, Heràclit, Rousseau, Marx, Sòcrates i molts més per confrontar-los amb una noia d’avui dia —alter ego de la mateixa autora— i examinar amb la seva proverbial ironia alguns dels hits del pensament de tots els temps.
Humana, massa humana està format, doncs, per una col·lecció de gags de dues pàgines que combinen desmitificació i divulgació en similar proporció. Fent ús de recursos com l’anacronisme i la paròdia, Meurisse mostra —en alguns casos— la vigència eterna i universal de les reflexions dels clàssics i satiritza —en d’altres— el biaix masculí i patriarcal dels seus escrits.
Un altre refrescant exercici de revisió i posada al dia —amb abundant presència de l’humor— és el que ha fet Pep Brocal amb el Llibre de les bèsties (Bang edicions), a partir de Ramon Llull.
Més de 700 anys després que el filòsof, teòleg i poeta mallorquí escrivís el Llibre de les bèsties com a part del Fèlix o llibre de meravelles, Brocal —habitual de les pàgines de Cavall Fort— n’ha fet la primera adaptació al còmic, després de sospesar entre diversos clàssics amb la intenció de traslladar-ne algun al llenguatge de les vinyetes. De fet, si Llull va concebre el Llibre de les bèsties com una faula en què satiritzava la condició humana recorrent a diversos animals com a protagonistes, un mitjà amb tanta tradició en bestioles antropomòrfiques com el còmic —de Krazy Kat a Blacksad passant per Pogo, Maus i tots els personatges Disney— es revela singularment adequat per revisar-lo.
La intenció de Ramon Llull quan va escriure aquest opuscle va ser la d’advertir el rei de França Felip IV el Bell contra els mals consellers, mitjançant la crònica de les conspiracions i traïcions que es succeeixen al voltant de la coronació reial del Lleó. Després d’una introducció dibuixada i metalingüística en què Llull trenca la quarta paret presentant-se al lector i explicant les seves fonts d’inspiració, Pep Brocal subratlla l’atemporalitat de les reflexions llullianes sobre el poder, la política, l’ambició i l’enveja -evidentment, Succession no ha inventat res- fusionant elements d’ambientació medieval amb indumentària d’etiqueta del segle XX. A més, el dibuixant i guionista introdueix la perspectiva de gènere fent que el personatge de la guineu Renard -el que té més protagonisme dins d’una estructura coral- sigui femení.
Hereu de la tradició de la línia clara europea, Pep Brocal aconsegueix una obra estèticament enlluernadora, en la qual un dibuix elegant es dóna la ma amb un estilitzat ús narratiu del color, amb una gama cromàtica que recorre al predomini de verds i ocres per a la trama principal i introdueix el blau en la visualització dels exemples amb què Llull il·lustrava els seus ensenyaments. La bellesa gràfica de les pàgines es fa extensiva al conjunt d’una edició preciosa, que obsequia el lector amb una sobrecoberta desplegable que amaga dibuixos ocults i fins i tot un pòster.
—Xavier Roca