I qualcun més que s’insinua en la penúltima pagina de l’àlbum Agente Ricitos, amb text d’El Hematocrito i les il·lustracions d’Alberto Vázquez. Vetaquí un simpátic elogi de la curiositat i de l’inconformisme intel·ligent, insistim. La protagonista no es conforma amb tòpics, és perspicaç, i gira els contes com un calcetí. Així, hom pot explicar-se els vertaders motius que empenyen l’ànim de dolents consabuts -les bruixes, per exemple-, o de personatges que no ho semblen, però pretenen una maldat Absolutament recomanable.

Hervé Tullet proposa a l’àlbum Un joc, un preciós divertiment alhora visual, conceptual i de motricitat fina fent ús al princicpi només d’una línia i d’unes taques de color (groc, blau, vermell: colors primaris). A la fi un àlbum de jocs per a lectors molt petits que no els considera simples. Naturalment, a mesura que el llibre avança, augmenta també la complexitat del joc, sempre, però, en un nivell perfectament assequible i que obliga de forma molt amable a la complicitat del lector, a la seva activitat lectora participativa. Hem de dir que fins i tot l’adult més sever en gaudirà. Només cal seguir la línia d’acord amb les instruccions que la incial taca groga dóna en cada pàgina. Una línia certament estimulant.

Més petit en format i dimensions, és La disputa, d’Èdouard Manceau, que té un enfocament derivat de l’educació emocional. Dos amics es barallen per una minúcia, per caparrudesa. Les il·lustracions, una cada pàgina, i així es mostren visualment les oposicions que porten a la disputa, són senzilles, de fácil interpretació. Quan la il·lustració és única és perquè els amics han sabut resoldre el conflicte. Demanar disculpes, adornar-se’n de la banalitat de moltes discussions, el risc de romandre sol per mor d’enfadaments inútils, el goig de compartir…

Les llàgrimes d’una mare sola, amb els seus dos fills als braços, que dormen, només brollen quan la nit permet dissimular-se. Dona valenta, pren la decisió de fugir del seu bell país on ha esclatat la guerra i on el dol és l’única realitat possible. Domina el caos i el terror. Cal fugir. Quin coratge! Què petits, els tres fugitius en els immensos paisatges desconeguts que han de travessar! Què menuts, davant la mar! El viatge, de Francesca Sanna, educa l’emoció sense ser educatiu. Vessa emoció. Colpeix la nostra consciència. Les il·lustracions són de colors que no grinyolen, sinó que suggereixen; de formes i textures molt encertades en relació al tema. N’hi ha algunes de molt notables. Ja hem comentat la del plor de la mare. No us perdeu la darrera: els tres protagonistes contemplen el pas de molts d’aucells migrants. Els aucells, però, no migren per les mateixes causes que ells. Ni troben tants d’emperons ni tant de menyspreu quan han de travessar fronteres. En l’aire no n’hi ha, de fronteres. Un altre àlbum excel·lent, Premi Llibreter i Medalla d’Or de la Societat d’Il·lustradors de Nova York, que completa el pòquer d’asos d’avui. Els quatre, per cert, magníficament editats.