cabecera 1080x140
Premio Nacional a la Mejor Labor Editorial Cultural 2008 (Grupo Contexto)
Fantasies intel.ligents

La intel.ligència és tan d’agrair... Comentar-ne els productes és fàcil i gratificant.

Buenas noches, Planeta i Veïns són dues molt interessants i intel.ligents fantasies, molt distintes en origen, tractament i intencions, i especialment atractives en qualsevol cas. Un cop llegides, deixen pòsit. Vegem: Buenas noches, Planeta és l’obra d’un artista dels còmics (reconegut en el seu àmbit, aspecte que no comentarem aquí). Es tracta de Liniers, l’obra gràfica del qual coneixen molt millor els afeccionats al món de les vinyetes. De fet, el conte, l’àlbum, té un format de còmic, i el que s’hi conta s’exposa en vinyetes, precisament. Veïns, amb textos d’Àngel Burgas i Mar González, i amb il.lustracions d’Ignasi Blanch i d’Anna Aparicio Català, és un àlbum de caràcter més clàssic pel que fa al format extern, però que, atenció, en l’interior manifesta una clara voluntat de qüestionar el propi format. No de manera gratuïta: fent qüestió del format fa evident la proposició essencial del relat.

Les salutacions «Buenas noches, Planeta» i«Buenos días, Planeta» obren i tanquen, com si fossin les fórmules d’inici i final de velles rondalles populars el món del somni, de la fantasia. Amb elles es deixondeix durant la nit, o clou el seu deixondiment nocturn, el monigot de jugueta de nom Planeta. Aquest, jugarà i parlarà en la nit amb un ca, Elliot, i amb un ratolí, Braulio. Dels jocs i les paraules (poques i encertades per sostenir la narració) d’aquests personatges brolla un bon munt de positives sensacions: tendresa, amistat, divertiment, sorpresa, fins i tot un temor o un suspens menuts (qui ve en la nit?, arribarà Planeta amb el seu gran salt a la lluna?).

A Veïns, potser qui parla en el fons és el color, o l’estil, o el contrast… L’àlbum ens mostra, a través de les pàgines oposades, dues maneres de mirar, de mostrar, de suggerir… En una banda, pocs colors, línies. En l’oposada immediatament, molts colors, volums. En ambdues, personatges certament màgics: un flamenc, un tigre, flors, un porc, una aranya… Sembla com si cadascú tengués el seu lloc, i només el lloc que té. En un moment determinat, les pàgines es fonen, els dibuixos s’entremesclen confusament, les històries també. Hi ha conflicte, i la doble pàgina l’expressa de forma evident: sembla tot un embolic, aleshores. I és quan es llegeix la pregunta clau: «I si provem de dibuixar… plegats?», que el conflicte pot pensar-se i, tal vegada, pot resoldre’s.

Miquel Rayó

Scroll Up